Que és el kendo?

Origen

Pintura

Ningú no pot afirmar qui fou el fundador del kendo: El camí de l’espasa. Les tècniques del maneig de l’espasa han seguit una evolució natural. Primitivament les espases eren objectes destinats a guanyar als animals salvatges. A continuació es van utilitzar en armes d’atac i defensa utilitzades pels homes entre si mateixos. El kendo no s’ha creat ni desenvolupat per una o varies persones en particular: es el fruit d’una llarga evolució. En la tradició japonesa, el respecte a l’espasa existeix desde fa molt temps, com ho testimonia el fet de que una de les tres peces principals del tresor imperial és una espasa. Es pot dir que l’espasa ha rebut, a Japó, una veneració quasi religiosa.

Los diversos periodos históricos atravesados por lo que hoy conocemos como Japón, juntamente con el carácter y cultura de los habitantes de sus islas, hicieron del manejo de la espada una actividad crucial para la supervivencia y al mismo tiempo un arte. Con el paso de los años este arte fue enriqueciéndose con fuertes influencias morales de carácter religioso venidas del continente: el budismo y el confucionismo. También se hizo más exclusivo y acabó perteneciendo a un tipo de personas con una marcada filosofía de vida: la casta Samurai.

Degut a que l’entrenament amb espases de metall i inclús de fusta massissa causava morts i mals innecessaris, armers i mestre d’espasa japonesa crearen, cap a l’any 1710, les espases de làmines de bambú. Va ser cap a l’any 1740 quan es van dissenyar protectors de pit i cap, així com uns guantellets. Com poden imaginar-se la original espasa de bambú i les diverses proteccions eren al principi molt simples i rudimentàries. A través dels anys els armers japonesos van anar refinant el seu disseny fins a arribar a la armadura o “bogu” que avui coneixem.

A mitjans del segle XIX, al inici de la era Meiji, quant japó obre definitivament les seves portes a occident i la revolució industrial, es proclama la abolició de la classe samurai i la prohibició expressa de l’ús de les espases. Es en aquell moment quant l’art del maneig de l’espasa està apunt de desaparèixer. Les posterior revoltes socials junt a les guerres amb la Xina, Rússia i finalment la II Guerra Mundial, van fer renéixer al Kendo, par integrant del entrenament amb l’espasa desde el segle XIV, com element tradicional de la vida japonesa. L’aspecte militarista de la societat japonesa de mitjans del segla XX va fer de la pràctica del Kendo, una vegada pèrdua la guerra, un element de desconfiança a ulls del vencedors, així que, ja fora katana o shinai, la seva pràctica va ser prohibida.

El Kendo tornà a ser part de la vida social dels japonesos, després d’un temps de purga durant el qual es va estudiar altre maneres de presentar-lo, més com un esport i una filosofia, purificada de elements nacionalistes i militaristes. Va ser així com, al 1952, va ser fundada la primera federació esportiva de Kendo (Zen Ken Ren) i es van aixecar les restriccions per formar part d’un programa de educació física a nivell nacional, ensenyat el kendo com un mitjà de desenvolupar el cos i l’esperit de la gent jove.

És necessari no descuidar-se de que el Kendo es reconegut oficialment està molt lluny de l’art marcial del període feudal japonès. Al marge de les legítimes motivacions personals dels principiants de Kendo de tot el mon, existeix una definició sobre el seu propòsit, definició feta pels responsables de la actual Federació Japonesa de Kendo(Zen Nihon Kendo Renmei) i la Internacional Kendo Federation(I.K.F.): “El propòsit de la pràctica del kendo és : modelar la ment i el cos. Cultivar un esperit vigorós i, mitjançant l’entrenament correcte i disciplinat, esforçar-se per millorar el Kendo com a art, preservar en la cortesia i l’honor, relacionar-se amb els demés amb sinceritat i cultivar el coneixement de un mateix. Tot això ha de contribuir a estimar el propi país i a la seva societat , a contribuir al desenvolupament de la cultura i a promoure la pau i la prosperitat entre els pobles.”